Un piano o instrument de teclat es composa de fusta, ferro, acer, feltre, pell i ivori, etc. Però també amor i art, ciència i facultats, idealisme i fidelitat. I aquesta participació és lo més valuosa i important: És la participació de l’humà actiu i creador.
El seu mèrit consisteix en que, quan abandonin la fàbrica o el taller de reparació un instrument de teclat s’iguali o es millori el primer model magistral fins la seva darrera vibració tonal.
Es comprensible que la forma de treballar, de transmetre de uns als altres artesans, no seria suficient per garantir tal uniformitat. Aquesta immensa quantitat d’operacions necessàries fins executar més de 12.000 peces que aproximadament integren un piano o un instrument de teclat i disposar-les correctament entre sí.
Els artesans que construeixen o reparen aquests instruments arriben d’aquesta forma a ser mestres i artistes inigualables amb la seva especialització. La matèria es dona en formes diferents, cada vegada amb sentit peculiar, però aquests artesans compten sempre amb la possibilitat de tot el seu talent i experiència per imposar-se com sobirans. No es estrany que deixin a fills i nets o també alumnes el llegat d’aquesta singular saviesa i també el seu lloc de feina amb tradicional continuïtat creadora.
Es un desplegament d’amor i art, ciència i facultats, idealisme i fidelitat.
Als boscs del món ressona permanentment la música de la mare naturalesa, des del “staccato pianissimo” de les xigales fins “brio fortissimo” de la ventada sobre les copes dels arbres. La humanitat ha escoltat sempre aquestes melodies. Sempre han trobat en elles devoció i recolliment, equilibri i claredat. I quan es va sentir l’impuls a fer la seva pròpia música, va agafar dels boscs la matèria per els seus més bells instruments, la fusta.
Pareix com si els sons i càntics de la naturalesa haguessin crescut any darrera any en els robusts troncs, per ressuscitar un dia en un nou i pur sò, a l’encisament humà.
La fusta és també en el piano i en els instruments de teclat el material predominant. La seva cura i elaboració han figurat sempre en el centre del pensament i de la tasca de tots aquells que s’acopen en la creació i reconstrucció d’aquests instruments.
Més de 12.000 peces composen un piano. Les de fusta deuen la seva excel·lència només a l’espècie de fusta utilitzada, la qual es cerca a un lloc de la terra on existeixi. Així les fustes més precioses del món s’apilen als magatzems i en naus d’assecat, sempre oratjades pel vent, de les fàbriques o tallers de pianos i instruments de teclat.
Aquest emmagatzemament i assecat a l’aire lliure, a naus o a càmeres calorífiques es perllonga fins certes classes de fusta fins a una durada de decennis. Res es fa amb presses. Un instrument musical artesà requereix calma i maduresa.
A l’emprendre les fustes el seu nou procés, a través de les mans acurades dels destres artesans i a través de la precisa mecànica de les més modernes màquines elaboradores, s’aplica en primer lloc una atenció delicadíssima al més favorable grau de humanitat dels materials. L’exacte manteniment d’aquest valor durant les setmanes i mesos que duu de construcció d’un piano o instrument de teclat és decisiu per tota la seva existència i per mantenir-lo durant generacions.
El marc del ferro i les cordes d’acer i bordons envoltats amb coure d’alquímia es fabriquen a fàbriques o tallers especialitzats.
Ningú s’imagina que aquest marc, i els seus arcs i suports, d’un daurat matisat, mostren tan elegant i lleugera aparença, ha de suportar d’una contínua força de tensió entre els 16.000kg (per un petit piano de mitja coa) i a més de 20.000kg (per un piano de coa de concert). D’aquesta enorme tensió s’originen les vibracions de les cordes i bordons, que es reprodueixen a través dels ponts fins l’ànima de l’instrument: la taula harmònica d’avet molt subtil.
I justament és aquí on es produeix la sonoritat i les seves qualitats que meravellen al món. La inimitable sonoritat d’un bon piano o instrument de teclat manufacturat o reparat artesanalment.
L'ànima dels instruments.
Encara que hi ha altres temperaments que divideixen l’octava en parts iguals formant un cercle de quintes tancat, es denomina temperament igual per antonomàsia a la divisió de l’octava en 12 parts iguals. Cada una d’aquestes parts és un semitò temperat. D’aquesta manera, i a diferencia dels temperaments mesatònics per el nombre de notes, tots els semitons són iguals i coincideixen les notes enarmòniques, Do# = Reb, Re# = Mib, etc. El temperament igual en dotze parts és un sistema regular i cíclic, amb totes les quintes iguals (-1’95 cents) i cap quinta del llop. Les avantatges teòriques i pràctiques són considerables, sent la principal poder-se modular lliurement en qualsevol tonalitat; No hi ha interval algun impracticable. El número de notes, 12, es per altra part idònia per la pràctica musical.
El temperament igual fa possible modular a totes les tonalitats, però totes les tonalitats seran expressivament iguals. Amb el temperament igual, cada tonalitat perd el seu caràcter específic i la varietat musical es desplaça ara al fet de canviar de tonalitat (“L’entrelacement des Modes” que va dir Rameau), afectant a l’estil de composició. A la actualitat, el sistema temperat està definitivament implantat de forma general malgrat les diferències alternatives de divisió múltiple de l’octava considerades anteriorment.
432Hz, 440Hz o 442Hz, quin és el millor i més adequat ?
Dels cordòfons neixen els antecedents del piano que coneixem avui. Són instruments de corda que poden ser percudits amb pals, o sonades directament amb els dits o amb un plectre, tocades amb arc o acariciades pel vent (arpa eòlica).
Es redueixen amb 4 tipus fonamentals: Cítares, Llaüts, Lires i arpes.
Tots els instruments de corda amb teclat pertanyen al tipus de Cítara. La major part de les cítares de tapa harmònica es classifiquen amb Saltèris o Dolçàines.
Els instruments de teclat derivats de la cítara són:
| Clavicordis: | On les cordes són ferides dolçament per tangents. |
| Claves i Espinetes: | On les cordes són puntejades per martinets. |
| Dolçamels i Tangentenflügels: | On les cordes son colpejades per una espècie de martinets i tangents. |
| Pianos: | On les cordes son colpejades per martells o masses. |
Dos mil anys a.C. ja apareixen a Mesopotàmia lires i llaüts, instruments de tamany reduït i amb diferents cordes afinades per quintes successives, essent tocades generalment amb plectres.
A Egipte damunt el 1300 a.C. varen aparèixer, junt amb les petites arpes d’espatlla i de peu, les grans arpes horitzontals, derivades de l’arc musical i similars a les mesopotàmiques (Sumer i Acad).
Les arpes de nou imperi (Dinasties XVIII a XX) comptaven amb una caixa de ressonància petita amb un bocí de cuiro com a tapa harmònica i arribant a tenir fins a 19 cordes.
A Grècia es trobaren també lires i cítares amb un número de cordes que varien de 3 a 1 amb afinació pentatònica generalment. També apareix el salteri derivat dels sambyke babilònic; més gros que
les lires i similar a les arpes aproximadament el 500 a.C.
Varis tractats històrics precisen els orígens del Piano en el Monocordi inventat per Pitàgores; instrument que en un principi s’emprava per la determinació experimental de les lleis de les cordes vibrants,
consisteix en una corda de metall o budell tensat sobre una caixa de ressonància.
Durant els tres segles que van des de l’any 800 fins el 1100 es va desenvolupar la tendència creixent cap a la polifonia donant a la música europea el seu caràcter distintiu.
El principal problema de la música medieval va ser la uniformització d’una escala de tons i semitons (sistema temperat). Els erudits es limitaven a treure conclusions dels diferents intervals fent càlculs matemàtics amb el monocordi.
El Monocordi és un instrument d’una sola corda sense tecles, el qual té un pont correder que té uns punts indicats amb les lletres de l’alfabet (sistema anglo-germànic de solmització). No hi ha cap testimoni de la seva existència
abans del s.XIV però gràcies a pintures i escultures antigues es va tenir una idea de com era l’instrument.
El Policordi ò salteri és un instrument amb la mateix estructura del monocordi però amb més cordes i ponts individuals; Aquest requereix cordes afinades per una 3ª de distància, ja que la 3ª era la consonància més petita de l’època.
Durant el s.XIV a Itàlia es va aplicar un teclat al policordi anomenant-lo clavicymbalum o harpsichordium, que més tard després de perfeccionar-se amb plomes de corb i estruç es denominava spinetta (degut al nom del més cèlebre
constructor de claves Giovanni Spinetti).
Els primers policordis amb cordes de distinta longitud, espessor i tensió, es varen anomenar clavicordis a mitjans del s.XV, les seves primeres representacions procedents d’Alemanya, Anglaterra i Països Baixos, indiquen que el
clavicordi es va originar a noroest d’Europa.
El clavicordi és l’instrument de teclat més senzill i el més subtil i expressiu dels Cordòfons.
La seva forma habitual és una caixa rectangular, petit i xata, sense suports ni cames, amb el teclat entrant, bé al centre, o bé al lateral esquerre. Les cordes s’alineen transversalment a la direcció del teclat per damunt de la
part posterior de les tecles i sobre el pont i la taula de ressonància o harmonia, des de les clavilles afinadores de l’extrem dret fins als botons de fixar a l’extrem esquerra. La taula de ressonància de petit tamany està feta
d’avet jove curat amb les vetes juntes i paral·leles sense grops.
La quantitat de sò depèn de la força amb la que són tocades les tecles, per tant, baix el control directe de l’intèrpret. Es pot variar el sò ja que la tangent està en contacte directe amb la corda, incrementant o no la pressió
sobre la tecla produïnt un vibrato o inclús produïnt la impressió de crescendo damunt la mateix nota.
Amb una pressió ràpida es produeix un sò més fort i brillant, massa pressió eleva les cordes i distorsiona l’afinació.
Són instruments de tecla on les cordes son puntejades per plectres en lloc de ser tocades per tangents com el clavicordi.
A l’extrem de la tecla hi ha un martinet o saltironet, que és una pinça vertical de fusta de la qual sobresurt un canó de ploma (normalment de corb) i que saltant cap a dalt fa que la púa puntegi la corda, tornant a caure sense tornar a puntejar la corda.
Existeixen 3 tamanys: d’ala de coa, vertical de coa, quadrat de taula.
És un instrument “pic de ploma” com el Clave i el Virginal, amb la diferència de la seva forma i disposició del seu mecanisme. L’alçada dels sons depèn de la forma irregular de la caixa i de les diverses longituds de les cordes.
Existeixen 2 tipus d’Espineta: la italiana i la flamenca.
A Anglaterra es denominaven Virginals a tots els tipus d’instruments puntejats, sense diferenciar per la seva forma o disposició, fins a mitjans del segle XVII. Es diferencia de l’espineta per la disposició de les cordes respecte del teclat. L’instrument té forma de taula rectangular.
Pertany a la mateixa classe que els Virginals i les Espinetas, però la seva forma d’ala (Flügel en Alemany), o coa, i és el que ha transmès al piano modern.
Són instruments de major tamany i amb una sonoritat rica i variada. Té les cordes amb la mateixa orientació que el teclat (longitudinalment), i no transversalment com els clavicordis, espinetes i virginals.
Al principi el teclat era simple, però es va anar transformant en doble i inclús triple.
El clave té un mecanisme que és incapaç de matització dinàmica, ja que el plectre punteja la corda de la mateixa forma sigui quina sigui la força de pressió de la tecla. Si el clave posseeix dispositius de jocs de cordes (registres) es poden fer canvis dinàmics.
La invenció d’aquest instrument es deu al geni individual del conservador d’instruments de tecla del príncep Ferdinando III de Toscana, Bartolomeo Cristofori (nascut a Pàdua el 4 de Maig de 1655, I morí a Florència el 27 de Gener de 1731), que ja havia començat la seva feina amb el nou “clave amb piano i forte” l’any 1698 i a un inventari de instruments dels Medici de l’any 1702, ja consta un d’ells, amb lo qual almenys ja havia construït un piano als arbors del nou segle.
La dificultat del piano era reproduir el seu complexe mecanisme, i també fer que els martells que colpejaven les cordes caiguessin immediatament sense tornar a rebotar, cosa que va aconseguir Cristofori.
Posteriorment durant els pròxims 200 anys el piano ha anat millorant, perfeccionant i evolucionant totes les seves parts (mecanismes, teclats, pedals, etc.) Passant pel fortepiano (1750 – 1820), piano romàntic (1820 – 1870) fins arribar al piano modern des de 1870 a dia d’avui.
Cronologia resumida de dades principals de la història del piano:
| 1702 | Bartlomeo Cristofori construeix el primer piano, conservat avui en dia a Ann-Arbor en la Michigan University. (EEUU) (Afegir foto primer piano Cristofori***). |
| 1709 | Cristofori construeix 3 nous pianos essent divulgada la invenció per el marquès Maffei el 1711 en el Giornale dei letterati d’Italia, de Venècia. |
| 1721 | C.G. Schröter presenta a la cort de Sajonia, dos claves amb martells, sense cap èxit. |
| 1726 | G. Silbermann construeix els seus dos primers pianos, que més tard en va fer més. |
| 1731 | Cristofori mor a Florència, abandonat per tots. |
| 1732 | El suís Tschudi fundà a Londres una casa de pianos. |
| 1733 ò 1736 | Silbermann presenta a J.S. Bach, a Dresde, dos dels seus pianos, rebent alguns comentaris desfavorables. |
| 1738 | Schröter escriu a Mizler, acusant a Cristofori d’haver-se apropiat de la seva invenció. (La història ens ha demostrat el contrari). |
| 1739 | El capellà Domenico Del Mela, de Gagliano, construeix el primer piano vertical. (Foto primer piano vertical***). |
| 1747 | Bach toca a Postdam, en presència de Federic el Gran, els nous pianos de Silbermann alabant-los àmpliament aquesta vegada. |
| 1760 | Frederici de Gera, construeix el primer piano amb forma rectangular (forma de taula). |
| 1767 | Al “Covent Garden” de Londres, s’anuncia com a curiositat, un nou instrument anomenat “Piano Forte”. |
| 1768 | Johannes Christian Bach toca el piano per primera vegada en públic a Londres. |
| 1770 | Muzio Clementi escriu la primera música per a piano. (Les 3 sonates opus 2). |
| 1774 | John Broadwood (gendre de Tschudi) construeix el primer piano anglès rectangular. |
| 1777 | Mozart, a un concert, a Augsburg, toca amb un piano de Stein. |
| 1777 | Erard construeix a París el seu primer piano de taula. |
| 1780 | Kirchmann anuncia la construcció d’un gran piano de coa. |
| 1782 | Mozart i Clementi realitzen a Viena amb la presència de l’emperador amb dos pianos, la cèlebre “contienda” musical. |
| 1783 | John Broadwood patenta a Londres, els dos pedals, del “forte” i el “piano”. |
| 1788 | Broadwood exposa un nou model de piano de gran coa. |
| 1790 | Broadwood construeix el primer piano amb una extensió de 5 octaves i mitja. |
| 1794 | Andreas Streicher introdueix considerables perfeccions en el mecanisme vienès. |
| 1794 | Broadwood construeix un piano amb 6 octaves. |
| 1796 | Erard construeix el seu primer gran piano de coa. |
| 1800 | Clementi s’associa a Londres amb en Collard, i junts comencen les seves activitats de fabricants. |
| 1800 | Isaac Hawkins patenta un piano vertical, el qual sería el primer, si ja no l’hagués precedit l’inventat per Del Mela el 1739. |
| 1802 | Thomas Loud presenta un piano vertical amb cordes diagonals. |
| 1808 | Broadwood aplica a la carcassa del piano de coa, els primers reforços metàl·lics. |
| 1822 | Broadwood adopta un pontet metàl·lic. |
| 1823 | Erard inventa el “doble escapament”. |
| 1824 | Liszt es presenta al públic de París, tocant un Erard de set octaves. |
| 1827 | El nortamericà Babcock construeix a Philadelphia una carcassa de ferro format per una sola peça amb pont metàl·lic. |
| 1831 | W. Allen patenta a Londres un piano amb la carcassa completament metàl·lica. |
| 1843 | Bord, de París, inventa el “capotasto” metàl·lic, que és una perfecció dels pontents metàl·lics de Broadwood, i Steinway els adopta rebatejant amb el nom de “Capo d’Astro”. |
| 1851 | Chickering exposa a París un gran piano amb la carcassa completament metàl·lica. |
| 1859 | L’alemany Steinway patenta a Nord-Amèrica la seva primera gran carcassa d’una sola peça d’acer, per piano de concert de gran coa. |
| 1872 | Theodor Steinway patenta la seva gran carcassa d’una sola peça, anomenada “Cupola iron frame”. |
| 1876 | El mateix Steinway patenta la carcassa “a cúpula” definitiva que s’utilitza actualment a n’aquesta casa. |
Des de 1860 fins a 1914 (I Guerra Mundial), sorgeix una nova tecnologia en la construcció de pianos. El 1850 els pianos eren encara articles de luxe, fets artesanalment per músics i pròspers amateurs. S’empraven mètodes de feina intensius per una producció de uns centenars a l’any. Inclús Broadwood, com a molt, la major firma del moment, no utilitzava maquinària i no era rentable en la producció a gran escala. La producció mundial no sobrepassava els 50.000 pianos, i les marques de prestigi eren les angleses, franceses i austríaques. Els americans i alemanys eren pocs i no estimats.
L’aplicació de la tecnologia moderna i la producció industrial, va fer que el piano vertical desbancàs el quadrat i s’estengués per tot el món fent-lo assequible. Els avenços americans no calen en el mercat conservador europeu fins a finals de segle.
Alemanya, amb una estable tradició tècnica i musical, i sense el prestigi anterior, incorpora decididament els avenços americans, i així es converteix en el major fabricant europeu, per número de producció i per prestigi de les seves marques: Bechstein, Blüthner i Steinweg (filial de Hamburg de Steinway).
França, s’aferra als seus models. Erard tanca la seva sucursal de Londres el 1890 i cau en picat en un moment d’expansió del mercat. Pleyel i Gaveau, manco conservadors, no aconsegueixen sortir del mercat nacional.
Anglaterra, guardians d’una tecnologia obsoleta, accepta amb moltes reticències les innovacions tecnològiques i es centren en el mercat de la classe mitja, apostant pels pianos verticals.
A partir de la I Guerra Mundial i el crack del 29, el mercat cau, i el piano troba una desigual competència amb els nous mitjans d’entreteniment musical: gramòfons, i més tard ràdio, cinema i inclús televisió. La possessió d’un piano ha deixat de ser un símbol d’estatus social (en benefici del cotxe), i el mercat es redueix al músic professional i amateur.
Només Japó i Rússia a mitjans de s.XX vàren incrementar la seva producció inclús sobrepassant l’americana, últimament Corea i en especial la Xina, són els grans productors fins hi tot de grans marques americanes i europees.
El Piano modern consta de 7 parts constitutives:
Generalment es confecciona amb llistons dels arbres: poll, avet i faig encolats entre sí obtenint una carcassa placat en sentit horitzontal i amb xapat, amb la finalitat d’evitar qualsevols deformació possible. En els pianos de coa els costats modelats de la part externa, són vàries capes de fustes de faig o cedre encolades entre sí amb un espessor d’un 5mm, per a que no es rompin quan son modelades. Els flancs són encolats amb una carcassa de bigues enxarxades en vàries capes de fusta de poll i avet.
Històricament estava construïda de faig, recoberta de fusta contraxapada, reforçada amb una barra de metall. Erard va reforçar més les estructures inventant un xasis de ferro que es col·locava a la part superior del piano, per la fragilitat de l’arpa.
El primer quadre de metall fos d’una sola peça apareix a Boston el 1825 adaptant-se més tard per l’encordat creuat. Resumint es tracta d’una peça d’acer fos (Cuppola iron frame patentat per Steinway) on la seva part superior està destinada al passatge de les clavilles i entornada per la seva part inferior o posterior si es de coa, per l’enganxament de les cordes. Aquesta carcassa té la funció, a més de les citades, d’oferir gran resistència sense ferir el tiro (es a dir, la tensió de les cordes), que oscil·la entre 15 a més de 20 tones.
Per si mateix ocupa tot l’espai de la caixa. La carcassa està subjecte al barratge, esquelet del piano, que és una estructura de gruixades barres de fusta unides per travessants i enquadrades per un xassís anomenat quadre.
És la tapa de fusta sobre la que estan esteses les cordes i és la part fonamental de l’instrument (l’ànima del piano), ja que expressament assegura la ressonància de les cordes, per lo que també s’anomena la tapa de ressonància.
La seva construcció és extremadament delicada, ja que, a la vegada, ha de reforçar i igualar tots els sons, transmetent-los ràpidament però sense absorbir-los massa. Les fustes més utilitzades són les coníferes: avet de Bulgària, o de Bavaria o de Finlàndia; avui en dia es tendeix a utilitzar pi avet a tres bandes.
A la fusta emprada se l’anomena avet harmònic (avet molt subtil), per no presentar cap nuu (grop), i a més per presentar una veta compacta i paral·lela. La seva elaboració requereix molta experiència i habilitat. Es confecciona en llistons d’uns 10 i 15cm, i el seu gruix varia progressivament des del centre a on arriba la seva major amplitud fins els extrems, la variació del gruix oscil·la entre els 12 i 15mm, la part més gruixada és la dels aguts i la més prima per la dels greus. Cada un d’aquests llistons, son units i encolats entre sí en número variable segons les dimensions reclamades. Està sostingut per les anomenades bandes transversals (carenes) encolades a la mateixa taula. Aquestes bandes són d’avet escollit, convexes amb el centre per a que la taula harmònica aparegui a n’aquest punt com si estigués inflat, aparença que en realitat desapareix per la pressió que exerceixen les cordes que passen a través del pont (carga), que forma part de la taula harmònica, construït amb vàries làmines delicades formant una peça única i completament inalterable. Al pont es fixen unes puntes de ferro i llautó que mantenen una distància equidistant entre una corda i una altra.
El procés d’assecat i curat de la tapa harmònica és d’uns 75 a 125 anys, per aconseguir una òptima qualitat sonora, en l’actualitat es precipita aquest procés amb un procediment d’encalentit ràpid i mecanitzat.
Està ubicat a la part superior per davall l’arpa, a la part de dalt en els pianos verticals i per damunt del mecanisme i teclat en els de coa, està fet amb fusta de faig i xapat per davant. Al claviller es fixen les clavilles.
Aquesta fusta abans era d’una peça, després contraxapat de tres parts i en l’actualitat es un multi-contraxapat de faig, aquesta fusta ha de ser d’una consistència molt dura, amb la finalitat de que pugui mantenir una gran resistència per aguantar les afinacions. Per lo tant no ha de tenir cap grop i la fibra de fusta ha d’anar creuada a la posició de les clavilles.
Són d’acer harmònic (cordó d’acer fos desbrinat de diferent espessor). Les corresponents a les greus estan recobertes de fil de coure i antigament algunes de llautó. Les seves dimensions van des de 0.13mm per les més primes i agudes, a 4,9mm les més gruixades i greus. Actualment són d’acer al carboni temperat. (Abans eren de ferro i llautó i als primers fortepianos les primes partien de 0.10mm).
En el cordatge modern hi ha més de 220 cordes, depenent de la longitud i del fabricant. Els sons més aguts hi van 3 cordes, els mitjans-greus dues cordes bordons, i els més greus una corda bordó.
Per que el sò de les cordes sigui net, la percussió s’ha de realitzar a la 7ª part de la secció alta de la seva longitud, eliminant així, el sèptim harmònic que es dissonant amb el sò fonamental.
Consta de vàries parts:
Té la funció de fixar els martells, els apagadors i les bascules, es posa a una barra proveïda d’un coixinet de feltre, destinada a recollir els martells a la seva posició de repòs. Dues o més masses de ferro, per a sostenir el claviller que a la vegada sosté la barra.
Està fet de faig escollit, oferint a cada grampó de fixament la possibilitat d’una perfecte subjecció. (Més de 400 grampons).
Consten de 3 elements: el cap, recobert de una, dues o tres làmines de feltre resistent i sòlid; El mànec aferrat al cap i l’anou o extremitat inferior del martell, que s’agafa el bastidor mitjançant una forquilla de fusta i el seu corresponent grampó i a la vegada l’atrapament.
Aquesta forquilla duu un eix mòbil que s’escorre a través d’un orifici revestit de pany caixmir, essent l’espessor del feltre variable: gros als baixos i prims als aguts.
Serveixen per unir els martells amb les tecles, i es mouen també damunt forquilles guarnides amb pany, als mateixos se’ls afegeix una palanca que serveix per empènyer els martells cap a les cordes. Les bascules també porten l’escapament, el contra-atrapament, brides, bridons i molles.
És una petita peça de fusta articulada en el centre de la bascula que força al martell a tornar cap enrere amb suavitat i precisió una vegada percudida la corda.
Després que Erard inventés el doble escapament, els intèrprets pogueren repetir damunt una nota tantes vegades i tan ràpid com volgueren, sense perdre el temps.
Són unes astes a les quals als extrems superiors es troba un feltre delicadíssim. Els mateixos es suporten per mitjà d’uns ressorts que comprimeixen les cordes per amortiguar les ressonàncies. Els apagadors són manejats per mitjà d’unes palanques amb forma de cullereta enganxades a l’extrem inferior de les bascules.
El teclat es posa damunt el vestigi, encolat de fustes en forma de telar, que s’engrampona al fons del teclat (taula suport d’uns 4cm de gruix, que es fixa a les dues orelles que són els suports laterals que surten a l’esquerra i a la dreta de la caixa harmònica o també anomenat buc). El vestigi a on es posen les tecles té 3 fileres, la de darrera amb un coixí de feltres i les altres dues amb puntes de llautó galvanitzat.
El teclat generalment està construït de fusta de til·ler, fusta que s’adapta millor a les deformacions; però pot esser també de faig o avet. Les seves perforacions són guarnides de panys de caixmir de la més alta qualitat, evitant d’aquesta manera els renous que produeix el fregament de la fusta amb les puntes, com em dit, al fons del bastidor o vestigi a on descansen el darrera inferior de les tecles, també guarnit d’aquest feltre amb la finalitat d’impedir el renou produït per la tecla al retornar a la seva posició de repòs. Les tecles es revesteixen amb ivori o os i banús pels sostinguts, a principis del s.XX alguns fabricants utilitzaven una composició de galatina (galalit) mescla composta de làtex de cauxo i potassa. Posteriorment es fan de baquelites i actualment fins hi tot de plàstics. Per que totes tinguin pes i equilibri son perforades per posar-li cilindres de plom, per davant els pianos de coa i per darrera els pianos verticals, totes les tecles són graduades amb bàscules i amb contrapesos a dècimes de gram.
Són unes palanques situades als peus del pianista, baix un tauló suport del teclat, que alteren el funcionament normal de l’instrument.
Amb els pianos de coa el suport té forma de lira, i en els verticals s’apliquen al centre de la sola i alguns pianofortes es trobaven davall el vestigi del teclat i eren accionats amb els genolls.