DOCÈNCIA

  • Classes de piano.
  • Classes de preparació i reforç.
  • Solfeig i llengüatge musical.
  • Improvització i creació musical.
  • Cursets de luthería a centres, escoles i als nostres tallers.
  • Exposicions i fires artesanals.
  • Història dels instruments de teclat i percussió.
  • Tallers de luthería d'instruments populars i de teclat.
  • Tallers de luthería d'instruments inventats.

Escola de Música, Piano i Percussió

Classes (Des de 1972)
  • Individuals.
  • Col·lectives.
  • A l'escola.
  • A domicili.
  • Teràpies musicals per a nins i joves.
  • Teràpies musicals per adults i gent major.
  • Audicions.
  • Docència Musical:
    • - Solfeig (Llenguatge Musical).
    • - Educació de l'oïda.
    • - Teoría musical.
    • - Harmonía clàssica.
    • - Harmonía del Jazz.
    • - Harmonía moderna.
    • - Preparació de repertòri. (Clàssic, Modern, Popular, Tradicional, Blues, Jazz, Swing, Rock, Pop)
    • - Formació de Conservatòri i Orquestes.
Actuacions de Piano (Des de 1969)
  • Clàssic.
  • Popular.
  • Moderna (de 1900 fins ara).
  • Cinema.
  • Balades.
  • Pop
  • Rock i totes les seves variacions.
  • Blues.
  • Rat Time.
  • Jazz.
  • Swing.
  • Ambiental.
  • Dinars i sopars.
  • Balls.
  • Noces.
  • Inauguracions i events.
  • Reunions.
  • Privats.
Percussió
Percussion

Els instruments de percussió són els primers elements sonors creats per l’humà, a la seva feina diària i les seves diferents festes, per produir sons i ritmes. El seu origen es remunta a les primeres societats africanes i asiàtiques, marcats pel seu paper màgic i la seva accentuada funció social.

La percussió és connatural a l’humà, el nin des de que neix, utilitza la seva pròpia percussió bé sigui per renous orgànics, o bé per onomatopeies de les primeres paraules, bé per l’experimentació del seu propi cos. La importància de la percussió segueix essent molt notable, en gran part de les civilitzacions musicals tradicionals, des de l’orquestra del teatre d’ombres de Malàisia, fins els grups àrabs de música popular. El terme percussió s’aplica al conjunt d’instruments, ric en nombre i varietat, que no pertanyen ni a la “corda” ni al “vent”.

Un de les primeres classificacions d’instruments de percussió distingeix entre instruments de so determinat (per exemple, el xilòfon) i instruments de so indeterminat (per exemple, castanyetes). Unes altres classificacions fa referència al material percudit, sigui metall, fusta, o pell.

Però el més habitual avui dia, és classificar els instruments de percussió entre idiòfons i membranòfons, i és la classificació que explicarem a continuació.


Entre els idiòfons citarem els següents:


Harmònica de vidres – Celeste – Pals – Cabassa – Cròtals – Sonatges – Caixa Xinesa – Glockenspiel – Templeblocks – Campanes – Güiro – Triangle – Closques – Maraques – Castanyetes – Xilòfons – Marimbes – Vibròfons...


Entre els membròfons citarem els següents:


Bombo – Tumbadores – Congues – Timbals – Bongós – Panderetes – Timbaletes – Caixa – Tambor Militar – Djembe – Darbouka - Tom Tom...

Musicoteràpia

DEFINICIÓ:


Music Therapy

La Musicoteràpia és l'ús professional de la música i els seus elements com una intervenció en ambients mèdics, educatius i quotidians amb individus, grups, famílies o comunitats, buscant optimitzar la seva qualitat de vida i millorar la seva salut física, social, comunicativa, emocional i intel·lectual i el seu benestar. La investigació, la pràctica, l'educació i la instrucció clínica en la musicoteràpia estan basades en estàndards professionals segons els contextos culturals, socials i polítics.


OBJECTIUS:


Mitjançant la musicoteràpia es busca, sobretot, millorar la qualitat de vida de les persones que van a les sessions, així com l'assoliment d'objectius prèviament marcats, mitjançant les experiències musicals que allà es produeixen.


La musicoteràpia contribueix a:

  • Estimular l'expressió de les emocions.
  • Estimular el moviment físic i la distensió muscular.
  • Prevenir o revertir l'aïllament.
  • Fer possible la comunicació.
  • Promoure l'entreteniment, la recreació i la capacitat de sentir-se útil.
  • Millorar les habilitats de socialització.
  • Generar i mantenir la motivació per les noves activitats.
  • Estimular la memòria, les associacions mentals i emocionals.

TIPUS:


Curativa:

  • Minusvalideses d'origen neurològic: paràlisi cerebral, lesió cerebral, epilèpsia, mínima lesió cerebral, problemes del llenguatge...
  • Minusvalideses físiques: espina bífida, distròfia muscular...
  • Minusvalideses sensorials: cecs amb problemes emocionals, sords parcials...
  • Unitats pal·liatives del dolor.
  • Retard mental.
  • Educació especial.
  • Pacients anorèxics i bulímics.

Preventiva:

  • A nivell personal.
  • La mare en el període gestant, així com en la primera infància del nen
  • Guarderia infantil.
  • Educació preescolar i ensenyament primari.
  • Educació especial.
  • Centres socials per a gent gran.
  • Família.

Amb qui treballa un musicoterapeuta?

  • Persones Majors.
  • Persones amb deficiències del desenvolupament.
  • Persones amb trastorns mentals.
  • Persones amb discapacitats físiques.
  • Nins amb edat escolar..
  • Nins a l’etapa infantil.
  • Persones a l’adolescència.
  • Persones amb problemes de drogoaddicció.
  • Persones amb problemes sensorials.
  • Persones amb problemes neurològics.
  • Oncologia i malalties terminals.
  • Persones amb depressió.
Music Therapy
Metodologies

Per aprendre a conéixer i estimar la música.


Les metodologies d’ensenyança musicals emprades a casa nostra les darreres dècades són les fusions d’aquests grans mètodes:

  • Bernstein.
  • Dalcroce.
  • Kodaly.
  • Martenot.
  • Montessori.
  • Orff.
  • Suzuki.
  • Waldorf.
  • Ward.
  • Willems.
  • Sistemes tradicionals i actuals.
Objectius didàctics:
  • Facilitar la pràctica de la música com un hàbit cultural a l’abast de tothom.
  • Fomentar les capacitats perceptives, creatives i comunicatives a través de l’expressió vocal, instrumental i corporal.
  • Utilitzar l’exploració, la composició i la interpretació de texts, cançons, danses i peces instrumentals per a desenvolupar un pensament musical ric i profund.
  • Desenvolupar la dimensió social de la música a través de la pràctica musical en grup.
  • Contribuir a que la música sigui una part essencial en la formació de l’esser humà.
  • Estimular l’expressió, la imaginació, i la creativitat posant en equilibri les parts corporal, sensorial, intel·lectual i sensibilitat.
  • Interpretar, crear, improvisar i a escoltar amb inquietud i passió.
  • Personalitzada i adequada sempre a les necessitats específiques dels alumnes, estimulant l’interès, la motivació i el grau de desenvolupament.

La Música és una part indispensable de la cultura universal. Aquells que no posseeixen coneixements musicals, tenen un desenvolupament intel·lectual imperfecte. Sense música, no existeix un home complet ni integral. Per això és absolutament natural que la música s’integri al currículum escolar.

La nostra tasca és convertir en realitat aquests objectius per aconseguir que el nostre alumnat sia corporalment sa, espiritualment lliure i mentalment equilibrat.


Com beneficia la música a les persones?

  • Dóna aptituds acadèmiques per les matemàtiques, les ciències i l’art.
  • Estimula el plaer del descobriment, la curiositat, l’interès i el coneixement d’altres sabers.
  • Promociona el desenvolupament locomotriu.
  • Incrementa la participació escolar.
  • Cultiva l’oïda i la seva capacitat de concentració.
  • Fomenta el desenvolupament vocal i realitza habilitats socials.
  • Reforça la seva autoestima.
  • Estimula els llaços familiars quan toquen junts.
  • Inspira l’autosuficiència i predisposició del treball en grup.
  • Potencia la sensibilitat, la passió i la creativitat.
  • Afavoreix l’expressió completa de la personalitat.
  • Contribueix de forma decisiva el desenvolupament intel·lectual, estètic i social.
  • Elimina les diferències i obri al diàleg, ajudant a retrobament i a la inclusió.
  • Desenvolupa a la seva formació el sentiment de llibertat, l’amor i el respecte pels altres i per la naturalesa.

Les súpliques de l’estudiant de música:

  • Ensenyem a tocar el meu instrument.
  • Ensenyem a aconseguir un so preciós.
  • Ensenyem a llegir música.
  • Ensenyem a tocar afinat.
  • Ensenyem a escoltar i a distingir la música.
  • Ensenyem a practicar.
  • Ensenyem a sentir i a apreciar la música.
  • Ensenyem a tocar amb altres músics.
  • Ensenyem teoria, harmonia i composició.
  • Ensenyem a utilitzar la meva imaginació i a desenvolupar la meva creativitat.

Però sobretot no oblidis a ensenyar-me a fer la meva pròpia música, per a que la música arribi a ser llavors una part de mi.


El mètode Bernstein:
Bernstein

Leonard Bernstein (1918 – 1990) director d’orquestra, pianista, compositor, musicòleg i gran divulgador pedagògic entusiasta de la música, des de 1958 a 1972 va presentar als Estats Units amb la orquestra filharmònica de New York els seus famosos concerts per la joventut, emesos per ràdio i televisió, i gravats per l’abast de tothom, explicant i interpretant d’una manera amena, divertida, didàctica i fent participar a l’espectador, els principals conceptes de la Música; el solfeig, la teoria musical, l’harmonia, el contrapunt, la fuga, els instruments, la orquestra simfònica, la història de la música, els compositors, etc. abarcant des de la música antiga, barroca, clàssica, romàntica, post romàntica, impressionista, nacionalista, passant pel jazz, el rock i el pop, i les més modernes formes musicals.

Aquest mètode Bernstein de divulgació musical es va estendre ràpidament per tot el món, imposant-se a conservatoris, acadèmies i escoles de música, influint també als joves directors i mestres a seguir amb tasca divulgadora.


El mètode Dalcroce:
Dalcroze

Jacques Dalcroce (1865 – 1950) professor de solfeig del Conservatori de Ginebra (Suïssa) va centrar les seves investigacions amb la importància del ritme. Aquest és insubstituïble per equilibrar i harmonitzar psicològicament l’individu.

“La finalitat de la Rítmica consisteix en col·locar als seus adeptes, quan acaben els estudis, en situació de dir: “jo sent” en lloc de: “jo sé”. La metodologia es basa en el moviment, que és la resposta musical més primerenca. La mecanització i la rutina no són vàlides; es requereix un esforç personal i continu. Els moviments de caminar, córrer, botar... , es fan rítmicament. Primer s’utilitza el còs i més tard els instruments. Aquest mètode utilitza 3 elements: el solfeig cantat, la rítmica i la improvisació musical. Seqüenciats en tres etapes.

  • La primera etapa va dirigida a alumnes de 4 a 6 anys. Els nins/es escolten música i la interpreten per mitjà del moviment.
  • Destinada a alumnes de 6 a 14 anys, es combina la rítmica i el solfeig.
  • Per a majors de 14 anys: s’utilitza la improvisació.

El mètode Kodaly:
Kodaly

Zoltan Kodaly (1882 – 1967) és un dels representants més importants de l’escola hongaresa contemporània. Va dedicar un gran esforç a l’educació musical del poble hongarès, juntament amb el seu company Béla Bartók. Kodaly va destacar com a compositor, pedagog, lingüista i investigador.

La repercussió i els resultats del seu sistema d’ensenyament han estat immensos. Per això l’estat hongarès va adoptar oficialment aquest sistema.

Per a Kodaly: “La Música és una part indispensable de la cultura universal. Aquells que no posseeixen coneixements musicals, tenen un desenvolupament intel·lectual imperfecte. Sense música, no existeix un home complet ni integral. Per això és absolutament natural que la música s’integri al currículum escolar”.


Principis metodològics destacats:

  • La veu humana es el principal instrument musical, i també d’expressió.
  • La pràctica del cant es fonamental, de ella depenen les demés activitats que conformen el currículum musical.
  • El primer recurs educatiu musical són les cançons populars autòctones; si es seleccionen bé, són el material educatiu més apropiat.
    Quan un alumne coneix el seu llenguatge musical matern, ja pot accedir al llenguatge universal de la música. La cançó popular té el mateix valor estètic que qualsevol gran obra de la Història de la Música. La seva estructura i expressivitat senzilla i clara està amb concordança amb les capacitats dels alumnes.
  • La importància de la polifonia. Per a Kodaly, les persones que canten a l’uníson mai aprenen a cantar amb el to correcte. Només es pot aprendre a cantar a l’uníson cantant a dues veus.
  • El solfeig relatiu. Permet cantar a qualsevol que no coneix el llenguatge musical. Els intervals i distàncies entre les notes adopten una nomenclatura relativa.
  • La improvisació i la creació. Els nins/es aprenen a crear música per si mateixos, i no només la interpreten. D’aquesta manera es desenvolupa la imaginació i la espontaneïtat del fenomen musical.

El mètode Martenot:
Martenot

Maurice Martenot (1898 – 1980) compositor i pedagog, va exercir com a professor de solfeig al conservatori de París; fundà l’escola d’art Martenot. Ingenier i invertigador d’instruments, l’any 1928 inventà “les ones Martenot” instrument electrònic de teclat.

Martenot parteix de la concepció de que el nin presenta les mateixes reaccions psico-sensorials i motores que l’home primitiu, per lo que convé treballar el sentit instintiu del ritme en el seu estat pur, descartant en un principi les nocions de mesura i melodia.

Per aconseguir els objectius aquest mètode utilitza: jocs rítmics, marxes, moviment expressiu, exercicis de relaxació, concentració, independència i dissociació, en torn a diferents àrees.


El mètode Montessori:
Montessori

Maria Montessori (1870 - 1952) educadora, pedagoga, científica, metgessa, psiquiatra, filòsofa, antropòloga, biòloga, psicòloga, feminista i humanista italiana.

És un mètode especialment utilitzat per a nens amb deficiències físiques, sobretot cecs. Es basa en l'educació dels sentits com el tacte i l'oïda especialment. Per a aquest mètode, la ment humana funciona com un ordinador que processa informació que ens arriba a través dels sentits. Els cinc sentits poden ser educats mitjançant exercicis i pràctiques, però en el cas dels nens cecs, no té el sentit visual, s'han de potenciar els altres. Els seus propòsits musicals no presenten grans innovacions, la principal és la seva aplicació a nens invidents. Els seus principals objectius són:

  • Fomentar l'ús de l'oïda reemplaçant a la vista.
  • Desenvolupar el sentit del ritme, sovint absent, en els nens cecs.
  • Desenvolupar l'autoestima de l'alumne: en els cecs i els sords, la manca de autoestima sol ser molt gran, arribant a produir veritables complexos d'inferioritat.

La part pràctica se centra en els blocs de contingut habituals, variant les activitats. L'educació auditiva se centra en jocs de reconeixement de timbres, activitats de discerniment de durades, d'intensitats, d'altures i jocs de silenci.

Pel que fa a l'educació del ritme, es preveu la realització d'activitats relacionades amb l'accent, el pols i amb el propi ritme.

Una cosa que no es contempla en l'educació musical convencional és l'educació del tacte: per a això es van a construir instruments senzills, van a sentir en els seus dits la vibració de triangles, campanes o platerets després de ser colpejats, també s'usa la flauta i la guitarra, però amb la intenció del desenvolupament del tacte.

Pel que fa a l'educació vocal, ocupació mètodes i activitats convencionals. Finalment, aquest sistema també té un apartat dedicat a l'educació intel·lectual: en ella es va a treballar els noms i els valors de les notes, la lectoescriptura musical mitjançant el sistema Braille i la comprensió de la 'bellesa del so', amb activitats com la lectura de poemes lírics, exercicis de frases curtes per a les quals l'alumne ha de trobar textos, recerca de baixos continus senzills mitjançant xilòfons i altres instruments.


El mètode Orff:
Orff

Carl Orff (1895 – 1982) compositor i pedagog, va crear aquest mètode i ampliat per Schulwerk, consisteix en integrar varies activitats artístiques a on la creativitat, la expressivitat i l’educació adquireixen un paper preponderant.

L’any 1963 el compositor postulava:

Les meves idees sobre l’educació musical elemental no són noves; em limito a adaptar al nostre temps amb els conceptes existents, donant-los nova vida. No em consider creador de res, sinó portador d’un antic tresor aquest ha de ser el paper dels meus continuadors, perquè, si continua viva la idea, la vida no acaba. I continuar viu significa evolucionar amb el temps a través del anys. Lo elemental significa sempre un inici. Lo modern es torna antic amb el pas dels anys: lo elemental no té temps i existeix a tota la Terra.

Per a Carl Orff les cultures de tots els temps posseeixen una tradició comú on esta present la creativitat i la capacitat per realitzar manifestacions i activitats lúdiques, com cantar, tocar i ballar.

La “música elemental” està lligada al moviment, a la dansa i la paraula. És participativa, ja que està destinada als executants. La seva música està pròxima a la naturalesa, a la terra i al cos.

D’acord amb aquestes idees va utilitzar el seu cos com a instrument principal. Aprofita la veu i els sons produïts per mans i peus, etc. També va triar instruments de percussió de fàcil maneig i de diversa naturalesa, com al·lòfons, metal·lòfons, etc.

En el mètode Orff la creativitat espontània i la improvisació adquireixen una gran importància.


El mètode Suzuki:
Suzuki

Shinichi Suzuki (1898 – 1998) violinista i pedagog musical japonès, fill de luthier.

Suzuki considera la música com un llenguatge que pot ser ensenyat com la llengua materna (com més prest millor). Per això el paper dels pares i mares es fonamental. Aquests participen a l’ensenyament i aprenentatge de la música amb la mateixa intensitat que realitzen altres activitats de formació per el seus fills, com els valors familiars.

Segons el mètode Suzuki, el talent no és hereditari; s’adquireix i es desenvolupa d’acord amb les circumstàncies que envolten a l’esser humà durant els primers anys de la seva vida. A més els coneixements fonamentals es transmeten de pares a fills.

El mètode Suzuki difereix d’aquells basats en els estudis evolutius dels nins. Aquests darrers aconsellen l’adquisició del llenguatge musical a partir d’edats posteriors. Però el mètode Suzuki postula que l’aprenentatge es realitzi a una edat primerenca. Aquesta precocitat només resulta efectiva amb la intervenció directa i intensa dels pares i mares.
Els pares i mares assisteixen a classe amb els seus fills; aprenen i practiquen després a casa amb ells.
El fracàs no és considerat com una falta de talent, sinó per una relació inadequada entre pares i fills.


El mètode Waldorf:
Waldorf

Rudol Steiner (1861 – 1925) filòsof austríac, erudit literari, educador, artista, autor teatral, pensador social i ocultista.

A principis del segle XX Steiner va crear aquest mètode pels fills dels treballadors de la fàbrica Waldorf. Té com a objectiu el desenvolupament mental i l’educació emocional dels nins/es per educar a la persona i desenvolupar tots els seus aspectes. És un mètode d’educació global i genèrica, no especialitzada, que no considera que l’infància sigui una etapa de preparació de la vida adulta sinó que es considera com una fase molt important de la vida de la persona que afecta a la salud física, mental i emocional. Per lo tant l’educació gira en torn als primers anys de vida.

Amb aquest mètode es pretén que els alumnes aprenguin uns dels altres, per lo que estudien junts independentment de les habilitats i talents individuals, i toquen instruments musicals tots els dies. Els pares i mares són sempre benvinguts a assistir no només als esdeveniments, sinó també a les classes per veure com van els estudis dels fills/es.


El mètode Ward:
Ward

Justine Ward (1879 - 1975) centra la seva metodologia principalment en la formació vocal, és a dir, en el cant. Considera tres elements fonamentals a tenir en compte en tota música cantada: control de la veu, afinació perfecta i ritme precís. El fet que va desencadenar la idea de crear un mètode que proporcionés una sòlida educació musical als alumnes de primària va ser el escoltar en una Església Catòlica a un cor de nens cantant Gregorià.

Com és obvi, aquest mètode considera l'instrument més important la veu, cada so ha d'emetre clar, pur, afinat, amb la veu lleugera i àgil. Es porta a terme una classificació de les veus segons el grau de perfecció adquirit, encara que no es descarta a ningú, ja que el que es busca és el millor perfeccionament possible. Segons aquest grau de perfeccionament, Ward classifica les veus en tres tipus:

  • Òptimes: bona veu i sentit del ritme.
  • Regulars: bona veu i regular sentit del ritme; o bon sentit del ritme i regular veu.
  • Tenen mala veu i mal sentit del ritme.

Aquest mètode també usa una notació xifrada, corresponent a una alçada relativa de qualsevol tonalitat major. Els sons es representen corporalment, i la seva representació gràfica es fa per mitjà de nombres de l'1 al 7, corresponents a les 7 notes de l'escala.


El mètode Willems:
Willems

Edgar Willems (1890 – 1950) autor del llibre “Les bases psicològiques de l’educació musical”. La Música desenvolupa les facultats humanes. Forma part del home i de la vida.

Desenvolupant aquesta idea, vincula cada un dels elements de la música amb la naturalesa humana:
Ritme --> Vida Física.
Melodia --> Vida Afectiva.
Harmonia --> Vida Intel·lectual.

Recomana des de la infància la pràctica de cançons, un instrument melòdic, un harmònic, així com el llenguatge musical, i més tard el cant.
Willems considera els 7 anys com a l’edat idònia per a començar els estudis. Abans l’alumne es guia més per la vista que per mitjans musicals.

Per a començar la pràctica musical no fa falta la lectura. Es poden interpretar cançons que l’alumne va aprendre d’oïda, i també melodies improvisades o creades per ell. A l’aprenentatge de l’instrument s’han de respectar les bases psicològiques. La tècnica i el mecanisme no han de prevaler per damunt la riquesa comunicativa i l’expressió musical. La interpretació ha de ser una mostra de la riquesa anterior.

Recomana la pràctica de la improvisació com expressió de la creació lliure i espontània. L’experiència de la música ha de ser prèvia a la teorització i a l’aprenentatge de convencionalismes.


Sistema Tradicional:

És el sistema dels conservatoris espanyols abans de la reforma, preocupats fonamentalment per la transmissió d’uns coneixements de professors a alumnes. Està basat amb l’aprenentatge d’habilitats i destreses exclusivament musicals i el seu objectiu és dominar la tècnica instrumental. Evidentment hi ha d’haver un aprenentatge previ de lectura i escriptura musical per part de l’alumne.


Sistema Actual:

Està basat amb el Constructivisme, que és, segons la psicologia cognitiva, la forma que tenen els humans de construir el coneixement. L’aprenentatge significatiu, on l’alumne progressa respecte a sí mateix i no respecta a uns nivells preestablerts, difereix del mecanicista, en el que el professor ha de relacionar totes les activitats de forma congruent i progressiva.

Els ritmes d’aprenentatge varien amb cada alumne; també les aptituds i la motivació. Aquestes variables han de ser sospesades pel professor, per tal que l’alumne desenvolupi autonomia amb l’estudi i criteri propi (l’alumne aprèn a aprendre), el professor no imposa el seu criteri excepte amb algunes qüestions generals.

Respecte a la pràctica musical, la tècnica està al servei de l’expressivitat i interpretació musical. La tècnica adquireix un sentit més ampli que supera el concepte tradicional de Mecanisme. Les activitats de ensenyament-aprenentatge s’amplien, les improvisacions en grup i individuals, així com la pràctica de la memòria musical, desenvolupa l’espontaneïtat i la creació musical dels alumnes.

Aquesta metodologia comporta l’avaluació contínua. Tant les metodologies com les activitats dels professors, son susceptibles de ser millorats i revisats a un procés continu. Han de ser el professors qui qüestionin el seu mode de procedir i realitzin les modificacions pertinents dels objectius programats.